El Messies
Direcció: Josep Pons
Idioma: alemany
Amb El Messies tenim un perfecte exemple avant la lettre d’històries de fe, curació i resurrecció (seguiran títols com ara Parsifal i Paulus). Aquest capolavoro d’il caro Sassone, contemporani de Bach i Vivaldi, ja li va valer la posteritat. Tal com ens explica Stefan Zweig, Händel va rebre un encàrrec de fer un oratori sobre la Resurrecció per ser entregat en només 24 dies. Alguns mesos més tard, el 13 d’abril del 1742, El Messies serà estrenat a Dublín. Händel morirà 17 anys més tard no sense haver escoltat per darrera vegada la seva partitura preferida.
La versió escènica, presentada aquí pel director d’escena de culte Robert Wilson, prové de la Mozartwoche de Salzburg, on es va presentar al gener del 2020, i està basada en la versió alemanya del 1789, arreglada per un altre geni: Wolfgang Amadeus Mozart. Nascut tres anys abans de la mort del mestre, el jove Mozart va fer aquest arranjament a petició d’un important mecenes francmaçó: Gottfried van Swieten, que, enamorat dels oratoris de Händel, també treballarà ell mateix més endavant els llibrets dels dos oratoris de Joseph Haydn sobre textos de John Milton: La Creació i Les Estacions.
Tal com explica Robert Wilson, alguns miren El Messies de Händel des d’una perspectiva cristiana, que és també la raó per la qual quan es va presentar aquest oratori sacre a l’escenari d’un teatre va plantejar objeccions. “Per a mi, El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual.”
Fascinat per l’estructura de la composició i una arquitectura que li ofereix una gran llibertat creativa, Wilson ocupa aquesta música grandiosa, tal vegada abstracta, gairebé matemàtica, que parla d’esperança. Unes esquerdes irreparables que tenim com a societat sobre el seu protagonista (Jesús), que, evitant la comoditat, vol transformar una societat i és torturat, castigat i assassinat de manera cruel.
Un geni, igual que Palladio o Rembrandt, neix cada 200 anys. Així, Mozart adapta el llibret a l’alemany, reorquestra part de la partitura original i afegeix petites il·luminacions; com si Van Gogh hagués repintat La Gioconda. Josep Pons i un bouquet de solistes referents ens oferiran una lectura excitant, precisa i emocionant.
