EL CLAM DEL BUIT

“El clam del buit” és un quasi-monòleg d’una dona que intenta salvar, amb la paraula com a única eina, un home que vol suïcidar-se des de la teulada de l’edifici del davant. Els dos es planten cara des del sisè pis dels respectius apartaments parisencs, separats pel carrer i pel buit. És el migdia i fa un sol espatarrant. No s’ho esperava, evidentment, encara que la dona sembli esperar l’inesperat des de fa anys. I és en aquest instant sospès, a la vora del precipici urbà, que ha de crear un vincle per calmar l’home i aturar-lo mentre els bombers no arribin. De bon principi li parla maldestrament però de mica en mica, a mida que el seu discurs avança, alguna cosa misteriosa sembla calmar l’home i immobilitzar-lo. És gràcies a l’Altre que potser podrà trobar un camí cap a ella mateixa fins ara impensable. És també gràcies a l’Altre que tindrà la possibilitat de reparar un moment oblidat del seu passat que, encarnat sobtadament per aquest home al límit de la desesperació, sorgeix de nou com un present. Una nova esperança per tots dos.