PINOCCHIO O EL ESPECTÁCULO DE LA PATERNIDAD

I si en Pinocchio no hagués sortit mai d’aquella cambra freda i solitària on en Geppetto —mogut per un moment de profunda solitud— el va esculpir per a donar forma al seu món i tenir una mica de companyia?

I si totes les trobades, les situacions i les decisions que el titella es veu abocat a viure —fins i tot al preu d’haver de dir alguna mentida per poder sobreviure en aquella realitat aparent i imprevisible, sense cap eina ni guia— no fossin altra cosa que fragments d’un espectacle vital imaginat pel seu pare? Només per jugar, potser, amb els seus propis sentiments i els d’aquell tros de fusta que ha cobrat vida, en un joc delicat de projeccions i miralls?

I si la Fada, el Grill, el Gat i la Guineu, en Llucet o l’Home de Mantega no fossin més que personatges d’un petit teatre domèstic, representats per un Geppetto excèntric i apassionat, decidit a educar, corregir o – fins i tot – moralitzar a través del joc teatral?

Al cap i a la fi, en Pinocchio és un titella. I si volem ser coherents, no pot moure’s sol. El seu titellaire l’haurà de guiar tot estirant-ne els fils —uns fils que li donen moviment, li permeten fer camí, i que també l’orienten i el defineixen.

I —qui sap?—: quan aquest tros de fusta descobreixi que s’ha convertit en un nen de carn i ossos en el moment exacte en què veu la primera gota de sang, potser no sabrà ben bé cap on anar… només tindrà a les seves mans —i als seus peus— dues cametes fràgils i valentes d’una criatura que comença a caminar, finalment, pel seu propi compte.